Cançó de matinada (J. M. Serrat) amb en Jordi Belart

CANÇÓ DE MATINADA (J. M. Serrat) Ens ho ha de dir la veu tremolosa i trista d'un campanar. Un cop de llum i el crit de d'una garsa que ha despertat amb fam i busca per entre blats i civades qualsevol cosa per omplir el pap. O potser un gall que dins la cort canta. La nit és morta, i ja es fa clar, la nit és morta, i ja es fa clar. Mentre jo canto, de matinada, la vila és adormida encara. S'han despertat mullades les fulles del camp d'alfals veí. S'espolsen l'aigua de la rosada mentre arriba la matinada i el sol que les escalfa fins que les tallin d'un cop de falç. Alcen la testa mullada i fresca. Per caure a terra massa temps hi ha, per caure a terra massa temps hi ha. Dintre la vila ja plora un nen i pels afores corren els bens. I amb el sarró i la bota a l'esquena, i amb un bastó a la mà, se'n va el pastor i el seu gos d'atura, se'n van cap a unes altres pastures. Trencant rius i cabanyes, a les muntanyes volen tornar. Surt amb l'aurora, cal sortit d'hora: el camí que han de fer és molt llarg, el camí que han de fer és molt llarg. Cap a la vila ja ve el pagès, la bossa buida i el carro ple de roig tomàquet i de verdures collides del seu hort. La mula sua, el carro crida i l'home tanca els ulls i somia, mentre el sol es lleva d'un llit d'alzines, enlluernant, ai, les velletes que, pansidetes, cap a l'església van caminant, cap a l'església van caminant. I ara jo canto de matinada, la vila és adormida encara. I ara jo canto de matinada, la vila és adormida encara.