La història de la Casa del Guix | Va passar aquí

Construïda l’any 1927, al carrer de Biscaia, la Casa del Guix va suposar un punt d’inflexió decisiu en les polítiques d’habitatge adreçades a la classe treballadora, ja que va trencar definitivament amb el model tradicional d’habitatge unifamiliar i va inaugurar la proliferació dels grans blocs de pisos a la perifèria urbana. L’immoble, impulsat per la Caja de Ahorros y Monte de Piedad i dissenyat per l’arquitecte Josep Maria Sagnier, va marcar l’inici d’una nova etapa en la planificació metropolitana. En un moment en què el creixement industrial de principis del segle XIX ja havia començat a tensionar la capacitat d’acollida de la ciutat, la necessitat d’allotjar milers d’obrers va exigir respostes arquitectòniques allunyades de la ciutat jardí i centrades en la màxima densitat residencial. El gir urbanístic: de l’ideal de la caseta al bloc col·lectiu L’origen d’aquesta tipologia d’habitatge es remunta a les iniciatives legislatives estatals iniciades l’any 1911, amb l’aprovació de la primera llei de cases barates i les mesures complementàries per estimular el cooperativisme. En aquell període, les caixes d’estalvis van començar a assumir un paper protagonista en la promoció d’habitatge social. A l’entorn del passeig de Maragall, per exemple, es van alçar nombroses construccions de planta baixa o de planta i pis que satisfeien l’ideal català de la caseta i l’hortet. Tanmateix, a les acaballes dels anys vint, sota la dictadura del general Primo de Rivera, les entitats financeres van impulsar un canvi de paradigma radical. La Casa del Guix va inaugurar oficialment una nova línia d’actuació: calia posar fi a les casetes, als horts i als galliners per procedir a una parcel·lació estricta del sòl urbà en forma de blocs de pisos. Aquest canvi ideològic i urbanístic determinava que la perifèria de Barcelona havia de quedar reservada a la mà d’obra fabril. La classe treballadora va deixar de tenir accés al somni de la caseta amb pati per passar a residir en grans edificis compartits, estructurats per optimitzar l’espai i garantir únicament les necessitats més bàsiques de descans i alimentació entre jornades laborals. L’empremta de Josep Maria Sagnier i l’estètica dels anys vint Josep Maria Sagnier va seguir una trajectòria molt vinculada als encàrrecs per a caixes d’estalvis, una relació que es mantindria viva dècades més tard durant la dictadura franquista amb promocions destacades a l’avinguda Meridiana. El conjunt de la Casa del Guix està format per tres edificis adjacents que s’enfilen fins a les sis plantes d’alçària, amb una capacitat d’uns 160 apartaments en total. Tot i que a les zones més benestants de la ciutat aquest estil s’associava al corrent de Belles Arts o al noucentisme monumental, a la perifèria es va aplicar amb un sentit pràctic estricte: el del bloc de pisos destinat a absorbir grans contingents de veïns. La decoració exterior és austera, amb alguns esgrafiats d’arrel noucentista i l’emblema “CA”, corresponent a la caixa promotora, visible a les façanes. Una cruïlla històrica entre la Torre del Fang i el torrent de la Guineu L’emplaçament de la Casa del Guix té una càrrega històrica singular en el teixit urbà de Barcelona. L’edifici es va aixecar a tocar de la Torre del Fang, una masia d’origen medieval amb segles de memòria com a enclavament estratègic del pla de Barcelona, i molt a prop de l’antic curs del torrent de la Guineu. La irrupció d’aquest conjunt de sis plantes va trencar l’horitzó d’horts, rieres i masies aïllades per inaugurar la fesomia metropolitana que acabaria dominant el paisatge del Clot i dels barris veïns al llarg del segle XX. Subscriu-te al canal de Youtube de betevé:    / betevé   Segueix betevé a: Instagram:   / betevecat   TikTok:   / btvnoticies   X:   / beteve   Facebook:   / betevecat   Web: https://www.beteve.cat